Aprofitant l’exposició temporal sobre les illes Medes que es pot veure al Museu Darder aquests dies, hem triat un peix que forma part de la fauna d’aquest espai protegit. Malauradament, en el fons del Museu no hi ha cap exemplar del típic nero, i hem hagut de triar una altra espècie que, tot i que hi és present, no és característica de les Medes.
Els mascles del tord ver són de color groc a verd marronós, gairebé sempre amb bandes longitudinals fosques als costats, ventre taronja i aletes grogues a vermelloses, amb vora blanca o blavosa. En canvi, les femelles són ben diferents, amb un to general vermell rajola (d’aquí el nom comú de pastanaga, per similitud amb aquest tubercle), més clar al ventre, amb taques blau fosc al costat del cap i, normalment amb tres taques negres a la part posterior.
Poden arribar als 40 cm de longitud. Es troben en els litorals rocallosos de poca profunditat, amb algues. S’alimenten de crustacis (gambes) i cargols marins.
Aquesta espècie es reprodueix de maig a juliol; el festeig s’inicia amb una lluita entre els mascles per aconseguir les femelles. Els mascles són els que construeixen el niu, en fons de grava. Es tracta d’una espècie hermafrodita proterogínica. Això vol dir que hi pot haver un canvi de sexe (en aquesta espècie no sempre es dóna) durant la vida de l’animal. Fins als 6-10 anys, solen ser femelles, i després canvien de sexe i es tornen mascles (sembla ser que depèn de la mida). Poden viure fins 17 anys.
Aquesta espècie habita a tota la Mediterrània, però no és molt abundant; a l’Atlàntic es pot trobar de Noruega al cap Verd. Es tracta d’un peix comestible, de carn bona, però amb moltes espines, que se sol utilitzar per a fer brous de peix.
L’exemplar del Museu forma part de la col·lecció de l’Institut Vell de Girona, en dipòsit de l’Ajuntament de Girona al Museu Darder des de 1991. Tot i no estar datada, la peça va ser pescada i dissecada la segona meitat del segle XIX, fet que li dóna una gran valor històric. El valor històric de les peces d’un museu té molta importància. Aquest valor és molt superior en el cas de peces del fons del Museu Darder que pertanyen al primer terç del segle XIX.
NOTA:
Posteriorment a la redacció d’aquest escrit es va revisar la classificació d’aquesta peça. En realitat es tracta d’una espècie molt propera, el peix vella (Bodianus scrofa). El nom Labrus scrofa és el nom antic original. Està restaurat i pintat com a Cichlasoma bimaculatum (nom actual de Labrus bimaculatus).
Georgina Gratacós i Teixidor
Conservadora del MDHN