Dins la sala de Mamífers del Museu Darder, a la vitrina de les mones, s’hi pot veure un exemplar d’ai-ai, un dels simis més primitius i únic representant de la família dels Daubentònids.
L’ai-ai viu a les selves del nord de l’illa de Madagascar (Àfrica); el seu cos medeix uns 40 cm, i la cua 60 cm. A cada mandíbula té nomes dos incisius (els primats en solen tenir quatre), semblants als dels rosegadors. Els utilitza per excavar les escorces dels arbres, d’on extreu les larves d’insectes de les que s’alimenta. Per agafar la larva, li clava el dit central de les seves mans, llarg i prim, amb una forta ungla (veieu il·lustració). Localitza els insectes amb la seva fina oïda, acostant l’orella a un tronc. A vegades menja també nous i fruita.
Es tracta d’un animal nocturn que sol viure dins el forat d’un arbre. La seva biologia és poc coneguda. El fet de tenir només una cria cada dos o tres anys ha influït fortament en la gran reducció de les seves poblacions; actualment, l’ai-ai est troba en perill d’extinció i en queden només una vintena. En captivitat, algun exemplar ha arribat a viure 23 anys.
L’exemplar del museu pertany a la Col·lecció Darder (1916). El fet que durant el segle passat, i per la raresa de l’espècie, molts museus intentessin aconseguir exemplars naturalitzats com aquest, va influir notablement en la disminució de la població de Madagascar. Ja en època de F. Darder es valorava molt el disposar-ne d’un; això queda palès veient el preu en un catàleg de Francesc Darder de principis de segle, on apareix un exemplar (segurament el que ara es troba al Museu) al preu de 1.000 pta. (una fagina, per exemple, valia 30 pta., i un ximpanzé 200 pta.).
En no aparèixer l’ai-ai en la guia del Museo Darder de Barcelona de 1888 (Gran Museo de Historia Natural), podem suposar que F. Darder encara no en tenia cap exemplar en aquesta època.
Quant a l’ai-ai del museu, es tracta d’un mascle adult, en bon estat tot i els anys, que es va dissecar com si estés pujant per un tronc. Té la boca semioberta, pel que es poden veure els seus incisius, i la mà dreta una mica endavant, mostrant el seu dit central. Aquesta és la postura típica amb què es dissecava aquesta espècie.
Esperem que d’aquí a uns anys, exemplars com els del Museu Darder no siguin l’únic que en quedi d’una primat tan interessant com aquest, i que la població de Madagascar es recuperi notablement.
Georgina Gratacós i Teixidor
Conservadora del MDHN