El complex de vegetació que voreja l'Estany de Banyoles, és un refugi florístic extraordinàriament valuós per les espècies higròfiles -d’ambients aquàtics-, algunes de les quals no descendeixen ja més cap al sud. La restauració d'alguna de les seves ribes, i l'abandonament d'alguns camps de conreu ha permès la recuperació de part del bosc de ribera original i alguns prats inundables, hàbitats molt alterats per les activitats humanes. La vegetació de l'Estany de Banyoles es veu modelada per l'efecte del gradient hídric que origina diferents bandes de vegetació que creixen a l'entorn del llac. D'una banda, hi ha un domini de la vegetació de ribera, que faria de transició entre els canyissars i el bosc mixt de plana i els terrenys agrícoles propers, i de l'altra, un domini de la vegetació higròfila lacustre en contacte amb l'aigua on apareixerien els complexos de canyissars, jonqueres i la vegetació submergida i flotant.
 

El fitoplàncton de l'estany es caracteritza per la seva petita mida amb molta superfície d'absorció i metabolisme actiu. En la floració de primavera, les espècies dominants són les diatomees Cyclotella glomerata, C. melosiroides i C. comta. A l'estiu dominen les clorofícies, amb Chlorella vulgaris, mentre que a l'hivern dominen Rhodomonas minuta i les diatomees.
 

En els llocs on la humitat del sòl és constant al llarg de l'any hi creixen els vegetals higròfils. Dins d’un complex gradient s'hi trobarien consecutivament des de dins cap a fora de l'aigua espècies de plantes submergides, espècies flotants, la jonca litoral, la balca, la mansega i el canyís, i ja fora de l'aigua, en zones inundables, els herbassars humits i les jonqueres.

Pel que fa a la vegetació aquàtica flotant és limita al poblament de llenties d'aigua (Lemnion minoris), poc representada a l'estany principal i més abundant en aiguamolls, recs i espais embassats. Un altre representat d'aquest grup són els nenúfars (Nymphaea alba), molt probablement introduïts a l'estany.
 

La vegetació pròpiament submergida i arrelada al fons creix majoritàriament als recs de desguàs, en zones de poc corrent, i en alguns racons de l'Estany. A la plataforma litoral de l'interior de l'Estany, cobrint part de la vegetació helofítica, s'hi poden observar formacions molt importants d’algues caràcies, pròpies d'aigües oligotròfiques, amb Chara sp., en alguns llocs barrejada o alternada amb Najas marina i espigues d’aigua (Potamogeton sp). Aquesta comunitat s’ha desenvolupat extraordinàriament els últims anys esdevenint una comunitat molt abundant i cobrint gairebé la totalitat de la plataforma de les ribes de tot l’Estany.

Els poblaments d'helòfits estan representats pel canyissar típic (Typho-Schoenoplectetum glauci), que a l'estany és una comunitat que presenta dues variants clarament diferenciades: el canyissar amb jonca litoral, que creix més a l'interior, i el canyissar més típic amb lisimàquia d'indrets menys profunds. La primera variant, la del canyissar amb jonca litoral, apareix combinada amb comunitats de plantes submergides del Potamion, amb espècies com la jonca litoral (Schoenoplectus littoralis), el miriofíl·lum (Myriophyllum verticillatum), les espigues d'aigua (Potamogeton sp.) i els poblaments surants de l'hepàtica Riccia fluitans. La segona variant, el canyissar típic, sol aparèixer uns metres per sobre del nivell de l'aigua i vorejant gran part de les ribes de l'Estany, amb un predomini del canyís (Phragmites australis), amb lisimàquia (Lysimachia vulgaris), balca (Thypa angustifolia), i poblaments de jonca marítima (Scirpus maritimus), de lliri groc (Iris pseudacorus), mansega (Cladium mariscus) i salicària (Lythrum salicaria).

Una de les comunitats més desenvolupades a l'Estany de Banyoles, molt propera a l'aigua i típica d'aigües salabroses, és el mansegar (Soncho-Caricetum marisci i el Cladio marisci-Caricetum hispidae) que forma una comunitat molt densa. Precisament són les comunitats amb Cladium mariscus les úniques d'entre els canyissars que s'han inclòs en la directiva europea dels Hàbitats, com a associacions prioritàries a preservar a nivell comunitari. A la riba occidental de l'Estany, i allà on hi ha aigües riques en sals dissoltes es formen comunitats vegetals molt extenses dominades per càrex (Carex hispida), amb algunes espècies halòfiles del Cladio-Caricetum hispidae. En llocs embassats amb aigua menys salobre s'hi desenvolupen comunitats de grans càrex (Cypero-Caricetum otrubae) amb Carex riparia, Carex elata i Carex otrubae.
 

D’altra banda, pel que fa a les jonqueres, actualment ocupen una superfície molt més reduïda de la que tenien antigament, sobretot a causa de l'ombra provocada per els arbres, que en dificulten el seu creixement. Semblaria probable, que segles enrere ocupessin més espai a les rodalies de l'Estany, depenent de l'acció dels herbívors i del mateix home, tot fent mosaics entremig del canyissar i dels prats humits. De les formacions de jonqueres i prats humits destaca la jonquera comuna (Cirsio-Holoschoenetum), freqüent també a l'Estany, igualment que al fons de les valls de la comarca i, que actualment ocupa una superfície reduïda derivada de la destrucció del bosc de ribera original, formant mosaics entremig del canyissar i del bosc de ribera en recuperació. La diversitat de prats humits i comunitats vegetals es pot comprovar amb la presència de prats de dall humits dispersos en zones emergides (Arrhenatherion elatioris) intercalades amb les altres comunitats d'indrets humits.
 

En alguns sectors de la riba nord-oest es constitueix un mosaic de canyissar típic i poblaments de gatells (Phragmition australis + Carici-Salicetum catalaunicae); en aquest cas el canyissar apareix de natural amb arbres dispersos, com el gatell (Salix atrocinerea) i altres salicàcies colonitzadores d'indrets humits, que fan mosaics als indrets embassats més allunyats de l'Estany. D'altra banda la potencialitat del canyissar es pot comprovar fàcilment  per la capacitat d'envair ràpidament diversos camps de conreu abandonats.
 

Hi ha altres formacions d'ambients aquàtics, no necessàriament lacustres, com les lligades a la llera de les rieres d'entrada d'aigua a l'estany, tant les d'aigua permanent com les de règim torrencial, corresponents a la comunitat de gespes vivaces (Paspalo-agrostidion). A la vegada, l'estany temporani d'Espolla (Clot o platja d'Espolla) és un estany d'aigües temporals on durant l'època seca es forma un prat humit amb agrostis blanca (Agrostis stolonifera), creixen silvestre (Rorippa sylvestris), i algunes espècies higròfiles com el poliol d'aigua (Mentha cervina) i l'espunyidella palustre (Galium palustre); i a l'època inundada apareixen els higròfits com l'asprella (Chara vulgaris) o el ranuncle aquàtic (Ranunculus trichophyllus). El rec que desguassa l'estany temporani d'Espolla està cobert per la vegetació de gespes del Paspalo-Agrostidion propi de torrents intermitents, i al final del seu recorregut cau al riu Fluvià mitjançant els saltants de Martís. En aquests saltants espectaculars d'aigua es forma una comunitat vegetal lligada als degotalls d'aigües carbonatades amb formació de tova calcària.
 

El bosc de ribera antigament alterat i desaparegut per l'acció humana ha anat recuperant la seva distribució al voltant de l'Estany. Fins fa uns anys, aquestes formacions de ribera no estaven ben desenvolupades i no conformaven una veritable comunitat. D'ençà de la recuperació de diverses zones s'ha configurat un bosc de ribera divers de característiques singulars. Les principals formacions són la verneda que creix a les zones amb el sòl més alterat i poc compacte de la riba oriental, les freixenedes predominants en diversos sectors del llac i que colonitzen ràpidament camps de conreu i espais abandonats, amb freixes (Fraxinus angustifolia) i espècies com el lliri pudent (Iris foetidissima). També hi ha importants retalls del que podria ser la comunitat més important dels llocs embassats, la gatelleda (Carici-Salicetum catalaunicae) amb verns (Alnus glutinosa), cua de cavall (Equisetum telmateia), càrexs (Carex pendula i C. remota), gatells (Salix atrocinerea) i freixes.

A la zona emergida més propera a l'Estany hi ha una sanefa de retalls de bosc de ribera de clara influència humana, formada per enjardinaments i per arbredes amb espècies de creixement ràpid, entremig de les quals encara hi creixen restes de canyissar i altres espècies caducifòlies. Hi són freqüents el vern (Alnus glutinosa), el freixe, el salze (Salix alba), el desmai (Salix babilonica), l'om (Ulmus minor), el pollancre (Populus nigra), l'àlber (Populus alba), els plàtans (Platanus x hispanica) i la robínia (Robinia pseudoacacia). A les rieres d'entrada a l'Estany també hi ha restes de boscos en galeria amb poblaments vegetals diversos amb bardisses, canyers i arbredes de ribera. Les espècies més comunes són l'om, el freixe, l'avellaner (Corylus avellana), el gatell, l'arbre blanc i també pollancres (Populus x canadiensis) i plàtans cultivats.

Els terrenys no inundables de la comarca estan ocupats principalment per pinedes de pi blanc i alzinars. Hom considera, però, que les pinedes del Pla de l'Estany són boscos secundaris, que provenen de l’alteració d’alzinars i rouredes, que serien les comunitats vegetals potencials (climàciques). El paisatge forestal constitueix el veritable filtre atmosfèric de la comarca, i desenvolupa també les funcions de retenció d’aigua i sòl, refugi de fauna, connexió ecològica, font de fluxos genètics i de biodiversitat.

La pineda apareguda com a conseqüència de la degradació dels alzinars, o fruit de les repoblacions, és la formació forestal que ocupa una major superfície. Generalment presenta un estat d'abandonament considerable, ja que no hi predominen els plans d'ordenació i gestió forestal. Al sotabosc s’hi poden trobar diferents espècies, depenent de l’estat de successió i de la comunitat potencial de l’indret. Així, hi identifiquem des de brolles de romaní (Rosmarinus officinalis) i bruc d’hivern (Erica arborea), fins a les pastures de jonça (Aphyllantes monspeliensis) en els indrets més degradats. En d’altres casos es troben pinedes associades com a estrat arbori de la màquia de garric (Quercus coccifera), o fins i tot, a incipients alzinars que, en absència de pertorbacions, acabaran substituint la pineda. Aquest hàbitat és el que es defineix generalment com a bosc esclarissat d'alzina i pi blanc amb predomini intens de la vegetació arbustiva (Quercetum cocciferae + Plantagini Aphyllantetum + Rosmarino-Lithospermetum), el qual sol ocupar superfícies assolellades de poca extensió i, especialment els darrers anys, esdevé cada vegada menys present (sobretot les comunitats de joncedes), ja que la vegetació arbòria i arbustiva s'ha recuperat fortament en els darrers anys i ha acabat envaint fins i tot les clapes desforestades, alterant el paisatge original. Ocupant molta menys superfície trobem les pinedes de pi roig (Pinus sylvestris), de pinassa (Pinus nigra subsp. salzmannii), i les de pi pinyoner (Pinus pinea).

Els alzinars constitueixen els boscos mediterranis per excel·lència, i es caracteritzen per presentar un estrat arbori dominat per l’alzina (Quercus ilex). La major part de la comarca, excloent-ne part del sector occidental i les parts altes de les muntanyes calcàries del sector sud-occidental, pertanyen al domini de l’alzinar litoral amb marfull (Quercetum ilicis galloprovinciale pistacietosum), que es caracteritza per un estrat arbustiu ric i dens, tolerant a l'ombra intensa dels arbres, on destaquen el marfull (Viburnum tinus), el llentiscle (Pistacia lentiscus), el ginebre (Juniperus communis) i l’aladern (Rhamnus alaternus); amb una presència important de lianes i un estrat herbaci més aviat pobre. La intensa transformació del paisatge als sectors de relleu més planer, la rompuda dels boscos per convertir-los en conreus, i l’intens aprofitament forestal per a l’obtenció de llenya i carbó vegetal, han comportat una important reducció de l’extensió original de l’alzinar. 

En algunes zones l'alzinar apareix com un bosc mixt d'alzines i roures, també anomenat bosc mixt de plana, (Quercetum galloprovinciale viburnetosum lantanae), amb roure martinenc (Quercus humilis), boix (Buxus sempervirens), om (Ulmus minor) i grèvol (Ilex aquifolium), especialment a les zones humides, fondalades i espais limitants amb les planes agrícoles de la part occidental de la comarca, especialment a la zona d'influència de l'Estany de Banyoles i a la vall de Sant Miquel de Campmajor. Els boscos mixts de la plana cal destacar-los com un hàbitat propi, diferent dels descrits anteriorment, donada la seva localització i la seva importància ecològica. Es tracta dels boscos mixts d’alzinar amb roureda (Quercetum ilicis galloprovinciale quercetosum pubescentis), els quals es troben molt fragmentats, per exemple, a les zones planes, les quals compten amb un sòl profund i de clar protagonisme per part dels materials sedimentaris, de forma relictual; tanmateix, antigament, aquests espais ara pràcticament del tot conreats, acollien aquests boscos, unes masses forestals mixtes, compostes d'espècies caducifòlies i perennifòlies, les quals farien de transició entre l'alzinar més abundant que creix en substrat carbonatat i els hàbitats aquàtics de les zones humides i els aiguamolls.

A mesura que ens aproximem a les regions humides de la vall de Sant Miquel de Campmajor, el clima mediterrani perd entitat de manera progressiva. Així, augmenten les precipitacions i la humitat atmosfèrica, i el període àrid estival que tant caracteritza els ambients mediterranis es dilueix. D’aquesta manera, es permet l’assentament de boscos caducifolis d’afinitats medioeuropees, com són les rouredes (Quercion pubescenti-petraea) i les fagedes (Fagion). Les rouredes calcícoles de muntanya mitjana (Buxo-quercetum pubescentis) estan constituïdes pel roure martinenc (Quercus humilis), acompanyats d’altres arbres, com el grèvol (Ilex aquifolium) o l'alzina (Quercus ilex). Al sotabosc s’hi desenvolupen espècies neutròfiles i basòfiles pròpies de les rouredes submediterrànies calcícoles, com el boix (Buxus sempervirens), el sanguinyol (Cornus sanguinea) o el tortellatge (Viburnum lantana). Aquestes rouredes es concentren a la zona de la vall de Sant Miquel de Campmajor, sovint en forma de boscos mixts amb pi roig (Pinus sylvestris), on també apareixen altres associacions vegetals més escasses corresponents a la roureda acidòfila (Carici depressae-Quercetum canariensis).

Les fagedes es localitzen a l'obaga de la Serra de Portelles, al sud de la vall de Sant Miquel de Campmajor, entre els 500 i els 800 m., on la poca insolació, la inversió tèrmica de la vall i una humitat atmosfèrica elevada, sobretot a l’estiu, compensen la tendència mediterrània del clima. El tipus de fageda que s’hi troba és la fageda amb boix (Buxo-fagetum), on el boix (Buxus sempervirens) és un arbust dominant, i la fageda amb el·lèbor verd (Helleboro-Fagetum). Les fagedes generen un paisatge singular i únic, donada la seva presència en un espai de relativament poca alçada i a no massa distància en línia recta del mar.

Com a complement del paisatge en mosaic i fent una gran funció paisatgística, però alhora de recés per a la fauna, les fileres arbustives, els marges arbrats o vegetats en diferent grau i les unitats de brolles alternades amb conreus o en boscos, són uns espais bàsics per al manteniment d’una riquesa del paisatge i de la biodiversitat de la comarca. Les comunitats de matollars més habituals són, sobre els sòls carbonatats de la plana, les garrigues (Querco-cocciferetum) i les brolles calcícoles de romaní i bruc d'hivern (Rosmarino-Lithospermum), que representarien diverses etapes en la degradació de l'alzinar. Són també el resultat de la degradació del paisatge original. Les causes de la degradació són diverses, des dels incendis forestals que han afectat alguns sectors del municipi de Porqueres a l'entorn de l'Estany de Banyoles, o les tales forestals efectuades històricament. 

La comunitat natural més estesa en el paisatge agrícola és el fenassar de marge (Brachypodietum phoenicoidis), més freqüent en zones amb poc ús humà i on encara el creixement, primer arbustiu i després arbori, no ha colonitzat l’indret. Una altra formació derivada de la degradació de les formacions forestals o de camps de conreu abandonats són les bardisses (Rubo-Coriaretum), sigui la bardissa amb roldor (Coriaria myrtifolia) de terra baixa o la bardissa amb aranyoner (Prunus spinosa) de muntanya mitjana. La bardissa és una comunitat vegetal pròpia d'indrets humits però no pas ombrívols, per la qual cosa troba el seu òptim en el domini del bosc mixt de plana, als marges de camp, vores de camins, i als recs que porten a l'estany i estanyols on hi sol haver una certa humitat edàfica favorable a les espècies que predominen en aquesta comunitat. Hi creixen plantes espinoses i/o caducifòlies com l'esbarzer (Rubus ulmifolius), l'aranyoner (Prunus spinosa), l'olivereta (Ligustrum vulgare), el sanguinyol (Cornus sanguinea), etc., arbusts que contribueixen a donar un aspecte dens i impenetrable a la comunitat. 

El fet que la comarca sigui una comarca eminentment forestal, no implica que no existeixin regions agrícoles importants de cara a la diversitat d'ecosistemes. La Vall de Sant Miquel de Campmajor representa un tipus de conreus de zones humides, molt semblants a les zones d'horta del voltant de l'Estany de Banyoles. En canvi, la regió més oriental del Pla de Martís-Usall, correspondrien a un conreu de secà, tot i que en aquestes zones l'augment del conreu del regadiu ha estat espectacular els últims anys.

No es disposa de dades directes sobre el poblament de fongs de l'espai, tot i que els fongs presents a les diferents comunitats vegetals seran els mateixos que els de les comunitats similars més properes p.ex. Gavarres o la part baixa del Montseny. Espècies com el pinatell (Lactarius deliciosus), el rovelló (Lactarius sanguiflus), el rossinyol (Cantharellus cibarius), l’escarlet (Hygrophorus russula) o la farinera borda (Amanita phalloides) entre altres, són presents en els boscos.

Els líquens es poden dividir en quatre grans grups en funció de la seva afinitat litològica i segons el substrat en què viuen: es tracta dels líquens silicícoles, els calcícoles, els terrícoles i els epifítics. Es coneix la presència segura de sis espècies de líquens epifítics tots ells relacionats amb la vegetació de l’Estany de Banyoles. Aquestes espècies són: Hyperphyscia adglutinata, Opegrapha vulgata, Phaeophyscia orbicularis, Physcia adscendens, Xanthoria candelaria i Xanthoria parietina.

La zona presenta una riquesa florística notable, considerant la poca superfície que ocupa. Aquesta diversitat ve determinada per la seva geografia. En un petit territori conflueixen per una banda espais mediterranis típics de la plana empordanesa a la banda oriental i a l’entorn del Fluvià, amb altres espais molt humits més típicament prepirinencs, amb serralades i valls d'una gran influència eurosiberiana al sector occidental. Tot això amb la importància d'una zona humida com l'Estany de Banyoles i el riu Fluvià que permeten el desenvolupament d'una gran diversitat d’hàbitats d'ambients humits i amb la presència d'espècies de reduïda distribució.

Les estimacions fetes per l’espai d’interès natural de l’Estany de Banyoles es xifraven en 600 o 700 espècies diferents. Si bé els ambients lacustres de l'Estany de Banyoles han estat exhaustivament estudiats, no ha passat el mateix amb la resta de la comarca de la qual hi ha menys dades disponibles. Segons dades de la Generalitat de Catalunya, la zona tindria detectats entre 868 i 1083 tàxons de plantes vasculars (Font: BIOCAT, www.gencat.es/mediamb).

Són d'especial interès l'existència de plantes de llocs embassats o humits, poc freqüents a casa nostra, però que a Banyoles troben condicions òptimes per viure. Moltes d’aquestes espècies a més destaquen per ser espècies protegides i vulnerables, o molt rares en ambients aquàtics o humits, siguin jonqueres, prats de dall, aiguamolls o bosc de ribera. Dins els higròfils estrictes es troba l'espècie Riccia fluitans, una hepàtica flotant que es pot observar a l'Estany de Banyoles, i també el ranuncle (Ranunculus trichophyllus). Dins els grups de Potamogetons o espigues d'aigua, fins a 6 espècies han estat citades a l'estany (algunes no trobades recentment), principalment en ambients d'aigües corrents com són els recs i rieres d'entrada, i algunes al riu Fluvià, i són Potamogeton coloratus, P. pectinatus, P. perfoliatus, P. pusillum, P. nodosus i P.densus. D'entre les espècies higròfiles que creixen entremig del canyissar en zones humides, destaca el ranuncle Ranunculus lingua, que no s'ha trobat des dels anys cinquanta i la falguera Thelypteris palustris que és una espècie d'àmplia distribució centreeuropea i que a l'Estany de Banyoles es troba en un dels poc reductes mediterranis, a més de ser l'única espècie protegida estrictament per l'article 9 de la Llei 12/1985, d'espais naturals dins el PEIN.  

Als boscos de ribera inundats i als prats humits hi creix la falguera Ophioglossum vulgatum o llengua de serp i diverses espècies de càrex i joncs rars a la flora catalana, com Juncus subnodulosus i Carex hispida que es troben al llarg dels canyissars de la riba oest i nord. Als herbassars i jonqueres de la riba nord s'observen espècies com Teucrium scordium ssp. scordioides, Linum maritimum i Sonchus maritimus, totes molt rares a la zona. Són espècies indicadores de salinitat elevada a les aigües dolces, tal com caracteritza la composició de les aigües de Banyoles, el mateix que passa amb la mansega (Cladium mariscus) molt abundant a les ribes de l’estany.

Altres espècies de llocs humits, prats i aiguamolls són: el freixe de fulla petita (Fraxinus angustifolia subsp. oxycarpa), els càrexs (Carex elata i Carex remota), el Lotus corniculatus subsp. preslii, Oenanthe fistulosa, Orchys laxiflora subsp. palustris, Galanthus nivalis, el lliri pudent (Iris foetidissima), Platango major subsp. intermedia, la lleteresa Euphorbia seguieriana, Vicia cracca subsp. cracca, i l’espècie de prats de dall Crepis nicaeensis. A l'estany d'Espolla quan està inundat hi creix el poliol d'aigua (Mentha cervina), l'espunyidella palustre (Galium palustre), la graciola (Gratiola officinalis), el jonc articulat (Juncus articulatus) i el jonquet (Eleocharis palustris), i en períodes d’inundació més importants es desenvolupen poblacions d'algunes espècies estrictament hidròfites anuals com ara l'asprella (Chara vulgaris), molt abundant també a l’Estany de Banyoles, o el ranuncle aquàtic (R. trichophyllus). El manteniment d'aquestes espècies només serà possible si es manté l'ambient on viuen, és a dir els hàbitats naturals que conforma la comunitat vegetal d'on són espècies característiques. Qualsevol modificació o alteració d'aquestes comunitats les pot fer desaparèixer o fer-les encara més rares del que són, tal com ha passat amb R. lingua i Potamogeton densus, que no s'han retrobat en aquests darrers anys.

Altres espècies vegetals remarcables ho són segons diferents criteris:

- Per ser espècies d’ambients centreeuropeus o eurosiberians, escassos a la comarca, i algunes protegides: el faig (Fagus sylvatica); el roure africà (Quercus canariensis), el buixol (Anemone nemorosa), el buixol groc (A. ranunculoides), i el marcòlic vermell (Lilium martagon).

- Per ser espècies d'ambients molt reduïts, especialment roquissars: l’orella d’ós (Ramonda myconi) i el fonoll de porc (Peucedanum officinalesubsp stenocarpum).

- Per ser endemismes propis de la zona nord-est de la Península Ibèrica o espècies protegides i vulnerables: Erysimum grandiflorum subsp. collisparsum; i per ser espècies raríssimes a Catalunya: Anethum graveolens, Berula erecta, Lamium purpureum, Leontodon taraxicoides subsp. taraxicoides, Linum tenuifolium subsp. salsoloides i Physalis alkekengi.  
- Per ser espècies protegides el lliri de neu (Galanthus nivalis) i el grèvol (Ilex aquifolium) molt estès per les zones humides i frescals.

Una altra espècie destacada és la murtra (Myrtus communis), una espècie típica del litoral, i que es pot trobar en algunes zones forestals de la Serra de Sant Patllari, a la Creu de Rodeja i als turons de l'entorn de la carretera a Sant Miquel de Campmajor, considerant-se una localitat aïllada a l'interior, fóra de la seva àrea de distribució habitual. 

Un comentari específic el mereixen les espècies al·lòctones. El perill que representa llur expansió ja ha estat assenyalat per nombrosos ecòlegs i botànics, entre d’altres especialistes. Per bé que sobre certs tàxons de la flora vascular existeix poc marge de maniobra, atès que ocupen ja molt de territori o bé tenen molta plasticitat ecològica, sobre d’altres és preceptiva l’actuació immediata, com és el cas, entre molts d’altres, de Lonicera japonica, que mostra una dinàmica expansiva remarcable en els boscos de la ribera de l’estany. D’altra banda, també per llur importància en termes ecològics i de biomassa, cal remarcar tàxons arboris o de gran port al·lòctons, l’eliminació progressiva dels quals fora desitjable de les riberes de l’àmbit d’estudi (Platanus, Ailanthus, Robinia, Arundo, Salix babylonica...).