El conjunt de jaciments paleontològics d’Incarcal (Crespià, Pla de l’Estany) foren descoberts a finals dels anys seixanta del segle XX, en el moment en què es començà a explotar una pedrera per obtenir material calcari amb el qual fabricar ciment. Ben aviat van començar a aparèixer restes fòssils que van cridar l’atenció, pel seu elevat interès, a diversos especialistes i investigadors. Les campanyes sistemàtiques, tanmateix, no van iniciar-se fins l’any 1984 i han prosseguit, amb algunes interrupcions, fins a l’actualitat.

La particularitat del jaciment rau en la presència de dolines –se n’han identificat una quinzena– que durant el Pleistocè Inferior funcionaven com a petits estanyols que eren freqüentats per la fauna del moment. Si algun d’aquests animals moria a l’entorn dels estanyols, el seu cadàver era arrossegat per les pluges i quedava dipositat al fons. Els treballs paleontològics han permès recuperar centenars de restes fossilitzades de diverses espècies, on hi destaquen carnívors com el tigre de dents de sabre (Homotherium latidens) o la hiena gegant (Pachycrocuta brevirostris), a banda d’altres mamífers com el mamut meridional (Mammuthus meridionalis), l’hipopòtam europeu (Hippopotamus Antiquus) o el cavall antic (Equus altidens). Les datacions disponibles actualment fixen la seva cronologia en gairebé 1 milió d’anys.

També és important mencionar que en els nivells de calcàries lacustres on posteriorment es van formar les dolines s’han trobat nombroses restes vegetals fossilitzades, així com també un exemplar excepcionalment ben conservat de rinoceront etrusc (Stephanorhinus etruscus), amb una cronologia aproximada de fa 2 milions d’anys.

Totes aquestes troballes, doncs, converteixen el conjunt paleontològic d’Incarcal en un jaciment de referència europeu en l’estudi de la fauna del Pleistocè Inferior. Malauradament a dia d’avui el jaciment no es pot visitar atès que els entorns segueixen essent explotats.